N'blocs

dijous, 11 d’octubre del 2012

M'ofèn, em fa wertgonya

Gairebé trenta anys de treballar en l’ensenyament d’aquest país donen molt de si. Hi ha hagut moments d’alegria, d’il·lusió i d’esperança, barrejats amb estones d’angoixes i neguits, de mals humors i de decepcions. Però el resultat global de tots aquest anys de feina ha estat fructuós.

He treballat sempre amb la intenció de formar nens i nenes per a la seva integració en la societat en la que viuen, vetllant per l’equitat i procurant que assoleixin les eines que necessitaran per ser ciutadans actius i lliures en el món que els tocarà viure.

Ho he fet des de la meva tasca, ja sigui com a especialista de català, com a mestra generalista, com a mestra de música, o des dels diferents càrrecs de responsabilitat. He partit de l’entorn més proper a l’alumnat, del coneixement del medi, del cançoner popular, dels jocs i festes tradicionals, procurant que els aprenentatges siguin vivencials i convertint l’alumne en el protagonista. I en aquest context he treballat la llengua com a eix vertebrador, essent aquesta la font d’aprenentatge i el mitjà de relació.

Certament, aquest tipus de metodologia porta a l’alumnat a sentir-se acollit i estimat, alhora que genera la seva estima cap a l’entorn que l’acull.

I això, per mi, és educar.

Em dol molt que el ministro m’acusi d’adoctrinadora, i que des de la Conselleria no arribi cap comentari defensant la dignitat dels mestres.

Certament, i amb raó, ha criticat les declaracions del senyor Wert per centralitzadores, per ser invasores de competències. Però a mi m’ha mancat, com moltes altres vegades, un reconeixement cap als ensenyants, cap als que, amb la nostra tasca de cada dia, fem possible una escola catalana lliure i integradora.