però ara l’arena és un sorral estèril.

Semblen lluny els dies que la veies brillar

-pols de diamants-,

i que sorties a la lluita

i en tornaves radiant: d’esforç el cos, d’alegria l’ànima.

I l’arena encara encara era més bella

brillant de maragda, de robíns,

que eren l’esperança i la sang que hi havies posat.

Sembla que fa molt de temps que passava

perquè t’has de guarir les nafres

i les ferides tan pregones.

-Has de dur una altra lluita.-

Però l’arena encara brilla:

parla per tu,

parla de tu.

Mercè Maure

N'blocs