Gairebé trenta anys de treballar
en l’ensenyament d’aquest país donen molt de si. Hi ha hagut moments d’alegria,
d’il·lusió i d’esperança, barrejats amb estones d’angoixes i neguits, de mals
humors i de decepcions. Però el resultat global de tots aquest anys de feina ha
estat fructuós.
He treballat sempre amb la
intenció de formar nens i nenes per a la seva integració en la societat en la
que viuen, vetllant per l’equitat i procurant que assoleixin les eines que necessitaran per ser ciutadans
actius i lliures en el món que els tocarà viure.
Ho he fet des de la meva tasca,
ja sigui com a especialista de català, com a mestra generalista, com a mestra
de música, o des dels diferents càrrecs de responsabilitat. He partit de
l’entorn més proper a l’alumnat, del coneixement del medi, del cançoner
popular, dels jocs i festes tradicionals,
procurant que els aprenentatges siguin vivencials i convertint l’alumne en el protagonista.
I en aquest context he treballat la llengua com a eix vertebrador, essent
aquesta la font d’aprenentatge i el mitjà de relació.
Certament, aquest tipus de metodologia
porta a l’alumnat a sentir-se acollit i estimat, alhora que genera la seva
estima cap a l’entorn que l’acull.
I això, per mi, és educar.
Em dol molt que el ministro
m’acusi d’adoctrinadora, i que des de la Conselleria no arribi cap comentari
defensant la dignitat dels mestres.
Certament, i amb raó, ha criticat
les declaracions del senyor Wert per centralitzadores, per ser invasores de
competències. Però a mi m’ha mancat, com moltes altres vegades, un reconeixement cap als ensenyants, cap als
que, amb la nostra tasca de cada dia, fem possible una escola catalana lliure i
integradora.
